Recordem el Fairell per la verge del Carme

 En dies com la celebració de la verge del Carme ens adonem d’algunes coses. El mar atrapa, els que hi treballem prou que ho sabem, però aquesta atracció arriba a moltes persones. Durant els darrers anys han passat pel moll del Rellotge moltes persones. Us podem assegurar que no han estat poques les que han sentit aquest lligam. Una d’aquestes persones ha estat el David Tarrasón, al qual vam conèixer a través de la cooperativa on era membre. El seu interès pels pescadors de la Barceloneta i la nostra voluntat de que no es perdi el patrimoni mariner del barri han donat lloc a un projecte que, tot i les dificultats, estem tirant endavant amb molt esforç.

Notícies com la del passat mes de març, quan es va enfonsar el Fairell i dos companys ens van deixar ens colpeixen a tots. També al David. És per això que ell, coneixedor de la família del pesquer, va decidir escriure un text que expressés el que sentia en aquell moment.

La verge del Carme, moment per recordar

Ara, en motiu de la celebració de la verge del Carme, patrona dels pescadors i dia en el qual honrem aquells que han deixat la vida al mar, hem decidit publicar aquest test del David i fer així el nostre petit homenatge als companys del Fairell.

 

Barcelona, 25 de març 2017

Aquests dies m’ha tornat al cap l’entrevista que vaig fer al Pau, patró de la Ferrosa, l’únic pesquer que els queda a hores d’ara a la família Huguet, després que el gegant mercant rus ‘MID Volga 2′ de 140 metres d’eslora envestís el petit pesquer “El Fairell’, i l’enfonsés sota les aigües. Comencem parlant de la seva família, d’on prové i de la seva connexió amb el món de la pesca. Em comenta que són quatre germans, tres dels quals es dediquen a la pesca. Ell és el més gran i duu el nom del seu avi, i els altres dos són bessons, el Xavi i el Toni, que van ser patrons del Fairell.

Provenen d’una família de llarg llinatge originària del barri de la Ribera, quan la Barceloneta no existia, quan Barcelona mirava al mar.

Amb l’enderrocament del barri al segle XVIII, tots els pescadors van ser reallotjats al nou barri mariner, la Barceloneta, també conegut pels pescadors com el barri de l’Òstia, per la similitud amb la ciutat marinera de Roma. Aquesta breu introducció em fa pensar que estic al davant d’un home de mar, d’un home que coneix tant la mar com la pròpia terra on va néixer. De ben petit va mamar les històries de pescadors que explicaven a casa. El seu avi pescador, el seu pare pescador. Tots dos referents seus, mestres de tot el que ha après.

La pesca no ha canviat, només s’ha tecnificat- em diu mentre remena dins un armari d’on treu una llibreta. Es tracta dels quaderns de bitàcola del seu avi i m’explica com era la navegació fa 100 anys. Abans es guiaven per senyes, seguint els punts de referència de la costa, les senyes eren les muntanyes, els turons. Anaven anotant conforme s’anaven desplaçant. -Perquè et facis una idea, aquí està escrit: Sant Llorenç pel cantó de llevant de la Conreria a Montseny Xic, terrejant Montseny Xic cap al Turó del Lluç-. Tots els turons tenien un nom i es fixaven molt en les esglésies del pobles.

A continuació agafa un altre quadern, el del seu pare, i m’explica com es pescava fa 60 anys. Jo romanc enlluernat per tot aquest saber, que s’ha anat traspassant de generació en generació, i per la passió amb la que em parla d’aquest món desconegut per mi, però del qual sempre n’he sentit fascinació. Continuem parlant durant una hora dels diferents tipus de pesca, de les arts que s’utilitzen, la biodiversitat, els cicles de reproducció, la contaminació del litoral, i els canvis que hi ha hagut. La conversa la tenim a dins a la Ferrosa, al pont. Faig una ullada al meu voltant i observo el moll de pescadors, la torre del rellotge, les xarxes esteses per terra.

Un món que no es coneix, un món que es va apagant però que encara és viu gràcies als homes i dones que, com els Paus, cada dia surten a la mar.

En acabar l’entrevista li demano que em doni una imatge del què és per ell la barca. Em respon que és el seu món, la seva casa. Ara, mentre escolto aquestes paraules penso en el Fairell, el pesquer de la família que ha quedat engolit sota les aigües, i del qual fins fa quatre dies la majoria de gent no en sabia res. I penso en els dos pescadors que han perdut la vida, en Checkau i M’Faddal. Van arribar a Barcelona fa uns 14 anys. Al moll hi van trobar el caliu de la seva gent i un treball digne.

David Tarrasón